TAILÀNDIA

KANCHANABURI --> SANGKHLABURI

Aquesta vegada vam anar a Tailàndia amb l'idea de fer un voluntariat en algún dels orfenats que hi ha a la frontera amb Birmània, així que després de Koh Wai i la gran ciutat ja era hora de centrar-nos en el tema.
En una llibreria de Bangkok vam conèixer un noi i una noia que vivien a Sangkhlaburi. El noi, americà, portava anys cooperant amb els refugiats de Myanmar i la noia era una de les tantes persones refugiades a Tailàndia. Després de parlar una estona amb ells ens van convèncer per anar a Sangkhlaburi, un petit poble al nord oest de Bangkok i a 20' de la frontera amb Birmània.

De camí a Sangkhlaburi vam fer una paradeta tècnica a Kanchanaburi, ciutat important per la seva història, poc agradable. Aquí és on hi ha el riu Kwai i el pont que el travessa, un pont que van construir milers de presoners del Japó a la segona guerra mundial, al igual que el pas de foc de l'infern i els kilòmetres i kilòmetres de rails que pretenien comunicar Bangkok amb Yangon. Van morir milers de presoners a causa de les males condicions, malària, desnutrició i treballs forçats.

Un cop a Sangkhlaburi i després de familiaritzar-nos amb el petit però encantador poble vam començar a buscar algún orfenat per poder col·laborar de la manera que fos. Al primer lloc on vam caure va ser la Bakery de Baan Unrak, on vam conèixer als voluntaris colombians que hi treballaven, i a la Cintia una altra voluntaria Gallega, o sigui que després de parlar amb ells una bona estona i de que ens expliquesin el que feien al projecte, ens vam animar i vam quedar amb en Ken, un nord-americà encarregat de coordinar als voluntaris, entre altres coses. Amb la sorpresa de que ell també parlava espanyol, o sigui que després de tantes senyals vam decidir fer una entrevista amb la Didi, la fundadora de l'orfenat. Mes gran va ser la sorpresa quan després de parlar amb ella ens va dir que els nostres perfils eren perfectes i que just feia un temps que volien un mestre d'educació especial i una infermera.. o sigui que sens dubtar-ho vam acceptar i ens vam posar mans a la feina. Sense saber gaire bé per on començar, perquè allà al mig, entre 150 nens cadascú amb un nom mes extrany que l'altre i tots amb ulls aixinats, va ser dificil aclarar-se, però poc a poc tot va anar agafant forma.....