SONGKRAN & THINGYAN (FESTIVAL DE L'AIGUA)

SANKHALABURI -> KANCHANABURI -> BANGKOK -> YANGON


 Durant una setmana es para el món en uns quants països asiàtics per cel·lebrar l'any nou budista. Aquest any va caure del 13 al 17 d'abril, així que ho vam viure a tailàndia (festival de Songkran) i a Birmània (festival de Thigyan). Als dos llocs ho cel·lebren de manera semblant,  una bogeria que consisteix en mullar, ser mullat, embrutar i ser embrutat. Tothom carrega pistoles d'aigua, galledes, cubells amb gel i l'agradable pasta blanca que t'empastifen a la cara. Gresca! Xerinola!Molt divertit! però no hi havia treva per ningú, ni per la policia, ni tant sols pels que arribavem carregats amb les motxiles...(culpa nostre es clar, a qui se li acudeix...).
Segons hem llegit, la tradició diu que un s'ha de netejar les impureses, les males accions per començar bé l'any nou. Les famílies es reuneixen, van als temples a resar i netegen les figures de buda. El paper de la pasta blanca, tradició tailandesa, és protegir dels mals esperits. 
A Birmània resulta ser dels pocs dies de l'any que el govern es torna més permisiu i tot i tenir el centre de la ciutat ple de militars carregats amb metralletes,  deixa que el poble es desfogui. Amb lo qual l'alcohol corria amb abundància per tot arreu.

TAILÀNDIA

KANCHANABURI --> SANGKHLABURI

Aquesta vegada vam anar a Tailàndia amb l'idea de fer un voluntariat en algún dels orfenats que hi ha a la frontera amb Birmània, així que després de Koh Wai i la gran ciutat ja era hora de centrar-nos en el tema.
En una llibreria de Bangkok vam conèixer un noi i una noia que vivien a Sangkhlaburi. El noi, americà, portava anys cooperant amb els refugiats de Myanmar i la noia era una de les tantes persones refugiades a Tailàndia. Després de parlar una estona amb ells ens van convèncer per anar a Sangkhlaburi, un petit poble al nord oest de Bangkok i a 20' de la frontera amb Birmània.

De camí a Sangkhlaburi vam fer una paradeta tècnica a Kanchanaburi, ciutat important per la seva història, poc agradable. Aquí és on hi ha el riu Kwai i el pont que el travessa, un pont que van construir milers de presoners del Japó a la segona guerra mundial, al igual que el pas de foc de l'infern i els kilòmetres i kilòmetres de rails que pretenien comunicar Bangkok amb Yangon. Van morir milers de presoners a causa de les males condicions, malària, desnutrició i treballs forçats.

Un cop a Sangkhlaburi i després de familiaritzar-nos amb el petit però encantador poble vam començar a buscar algún orfenat per poder col·laborar de la manera que fos. Al primer lloc on vam caure va ser la Bakery de Baan Unrak, on vam conèixer als voluntaris colombians que hi treballaven, i a la Cintia una altra voluntaria Gallega, o sigui que després de parlar amb ells una bona estona i de que ens expliquesin el que feien al projecte, ens vam animar i vam quedar amb en Ken, un nord-americà encarregat de coordinar als voluntaris, entre altres coses. Amb la sorpresa de que ell també parlava espanyol, o sigui que després de tantes senyals vam decidir fer una entrevista amb la Didi, la fundadora de l'orfenat. Mes gran va ser la sorpresa quan després de parlar amb ella ens va dir que els nostres perfils eren perfectes i que just feia un temps que volien un mestre d'educació especial i una infermera.. o sigui que sens dubtar-ho vam acceptar i ens vam posar mans a la feina. Sense saber gaire bé per on començar, perquè allà al mig, entre 150 nens cadascú amb un nom mes extrany que l'altre i tots amb ulls aixinats, va ser dificil aclarar-se, però poc a poc tot va anar agafant forma.....

TAILÀNDIA

POIPET (FRONTERA CAMBODJA - TAILÀNDIA) -> KOH CHANG -> KOH WAI -> BANGKOK

Creuar la frontera Cambodja -Tailàndia va ser etern, un dia sencer per arribar a Koh Chang, illa muntanyosa on els taxibusos van bojos per les carreteres abruptes i el concepte d'illa paradisíaca es difumina entre els bars musicals que no et deixen dormir per la nit i les tendes de souvenirs.

Marxem a Koh Wai, una illa molt petita amb quatre bungalows a peu de platja, aigües turqueses i sorra blanca amb un toc de corall uns quants metres endins. Si!!!! aquí ens hi quedem uns quants dies... Deu dies de relax, meditació i peixets, quan ja sentiem que la illa se'ns quedava petita.. agafem els bàrtols i toquem el dos! (a la gran ciudaá!!)

Bangkok: Estrepitosa, moderna, extravagant, calorosa, cosmopolita i abarrotada.
Hem decidit viure més la ciutat, aparcar las motxilles, quedar-nos més dies de la mitja i viure com els locals en aquesta gran urbs asiàtica. 
A aquesta ciutat li agraden els extrems, dels gratacels més alts on l'imatge és lo primer, a les casetes més petites on ningú et mira malament, dels menjars més exquisits a tot tipus d'insectes fregits i dels quaranta graus ambientals als vint del "Skyline", el transport que efectua cada una de les seves parades davant d'un dels grans i diferents temples comercials, espais curiosos on cada dia passen centenars de peregrins, on tothom s'arregla, les dones s'han de tapar les espatlles del fred que fa i en comptes de deixar ofrenes se les enporten a casa. 
Deu ser una religió molt interesant perquè hi han temples per tot arreu i sempre estan plens.

CAMBOYA

SIHANOUKVILLE -> PHNOM PENH -> PURSAT -> SIEM REAP

Fuimos a descansar a la playa de Sihanoukville después del voluntariado, pero en vez de un sitio tranquilo encontramos el principal destino turístico de camboyanos, extranjeros y uno de los hermanos Matamoros. Rodeados de jovenes estadounidenses vivimos situaciones sacadas de sus peliculas, chicas tumbadas en la barra mientras los tios bevian los chupitos de sus ombligos, cocteles en la piscina, ladyboys... y tubimos que pasar la noche compartiendo un colchon en un dormitorio por haber mas personas que camas, mientras los recepcionistas colocados hasta los topes se limitavan a solucionar la situación ofreciendonos globos de helio.

La segunda visita a Phnom Penh fue más agradable que la primera. Coincidió con el funeral del rei (que ya llevaba 3 meses muerto...), y los camboyanos que no estaban en Sihanoukville inundaron las calles con camisas blancas de luto.Sin entender por que, algunos de ellos nos contaban que estaban verdaderamente conmovidos. Quizas por que aquí no tienen la concepción de rei mugeriego, vividor, con una família corrupta...o quizas se mantengan los trapos sucios en secreto...no nos quedó nada claro, pero el caso es que todo el mundo estaba en la calle iendo a ninguna parte...ya que el primer ministro de estado nisiquiera dejava al pueblo acercarse al palacio real.

Bajamos del autobus en Pursat, con las miradas extrañadas de los pasajeros, luego entendimos por que, no suele parar nadie en esta ciudad. Pero cerca visitamos un sorprendente pueblo flotante no tan turístico como el de Siem Reap y un arriesgado tren de bambú. Donde negociamos con un niño de 9 años (el único que hablaba inglés) y acabamos pagando desmasiado por ser blanquitos. Creemos que hicimos algún record guiness del máximo de personas en un espacio tant reducido y en movimiento.

Los últimos dias en Camboya los reservamos en Siem Reap para ver los conocidos templos de Ankor, una de las maravillas del mundo. Eran fiestas del año nuevo chino, así que nos pasamos 3h bajo el sol, con las mochilas a cuestas para encontrar un alojamiento asequible. Pasamos tres dias en bici contemplando como el tiempo embellece los templos y la vegetación invade toda huella humana.